75è Aniversari de la Sala Apolo

La sala Apolo compleix 75 anys de vida, en el quals s’ha hagut d’adaptar als canvis de corrents musicals, i avui en dia es un dels símbols de l’oci nocturn de la ciutat de Barcelona.

Història

Desde 1943 on l’entrada costava dues pessetes, on hi havia ball de dos quarts de quatre de la tarda i també a dos quarts de nou del vespre, amb llums penjants, garlandes de revetlla, l’escenari esperant l’orquestra fins a dia de avui han passat 75 anys. Aquesta pista de ball tot i que ha hagut de adaptar-se, segueix existint a Barcelona. La que era coneguda a 1943 com “El Baile Apolo”, actualment es coneix per el nom de la famosa Sala Apolo.  La història d’aquell “Baile Apolo” no es pot entendre sense una altra iniciativa del mateix empresari, José Vallés Rovira, que el 1935 va tenir una idea singular: un parc d’atraccions al peu del Paral·lel. Durant els primers anys va ser l’Autopark, rebatejat després de la Guerra Civil com Atraccions Apolo. Algunes de les vagonetes d’aquells ginys reposen, restaurades encara que sense saber el seu destí, a la Sala Apolo, que té l’honor de ser la més antiga d’Espanya i una de les més veteranes d’Europa.

L’actualment coneguda com Sala Apolo va sorgir en una bulliciosa zona de divertiment de la classe treballadora i de tothom que volia passar-ho bé a les primeres dècades del segle passat. La terrassa del “Café Español”, per exemple, ocupava en extensió de quatre finques i podia acollir fins a 2.000 persones. Un dels socis d’aquest establiment, José Vallès —que era gerent de la societat “Cafés de Cataluña”— va visitar parcs d’atraccions dels Estats Units i va decidir aixecar-ne un al solar enganxat al teatre Apolo. Amb la particularitat que seria cobert. L’empresari ja havia muntat un negoci reeixit: el “Fotomatón”. Era un visionari de l’època, amb les atraccions va apostar per un negoci que no existia i després va saber transformar-lo per seguir els corrents i la realitat que l’envoltava en tot moment.

Han estat més de set generacions de barcelonins les que han trepitjat aquella pista de l’Apolo. Alberto Guijarro, director de la sala des de fa 22 anys, encara recorda l’impacte que li va causar quan va entrar per primera vegada per muntar una sessió de DJ: “Aquelles llums, els colors, era el que més sorprenia la gent jove que hi arribava amb ganes de marxa”. Ell va ser un dels principals introductors de la música electrònica a l’Apolo, una de les sales que va acollir la primera edició del Sónar el 1994, “amb una sala més aviat buida”, reconeix.

Amb els anys, la vella sala del Paral·lel s’ha convertit en una de les preferides no només de l’electrònica, sinó també de totes les tendències musicals.

A Guijarro li va tocar viure un dels moments crítics de la sala: el tancament el novembre del 2012 per problemes estructurals i de seguretat del subsòl, que van obligar a traslladar els concerts a d’altres sales i locals: “La resposta de la gent va ser genial”.

Per celebrar el 75è aniversari, Guijarro va encarregar al director de cinema i guionista Marc Crehuet un documental sobre la història de la Sala Apolo: “Vaig escriure una ficció per explicar un relat de la sala, el de la meva generació”, comenta l’autor de La juventud baila, que s’estrenarà a l’In-Edit, el Festival Internacional de Cinema Documental Musical, on concorre a concurs. És la història d’un guionista de cinema al qual encarreguen que faci un documental sobre la Sala Apolo i arrenca de la seva pròpia experiència: “La de la nostra època, la de finals dels noranta amb el boom de l’electrònica. Amb moltes bandes i DJs que actuaven a l’Apolo”.

Imatge de la façana de “el Baile Apolo” durant de dècada dels anys quaranta.
Imatge de la sala Apolo en l’actualitat durant un concert.

Deixeu un comentari